Lectures de l'Espolsada

Crim de sang

2012-03-03T10:00:00.000+01:00

"Els homes no suporten la idea de ser assassinats; en canvi, a tots els entusiasma la possibilitat de convertir-se en assassins. A tots, sense excepció: la raça humana no és més que una nissaga, ja antiga i extraordinàriament populosa, d'assassins. Aquest és el problema de la llibertat humana: a penes un individu es pensa que l'ha assolida, el primer que fa és concentrar-se a eliminar els seus congèneres. L'ordre es restableix quan algú altre li sega la vida, perquè l'ordre consisteix a reprimir l'apetit del crim, gairebé sempre cometent un altre crim. Per això una guerra, més que cap altra cosa, és la realització simultània del desig de matar acumulat per tots els individus d'una generació. Un instant d'alliberament col·lectiu, un sospir enorme i devastador, exhalat des del fons de l'ànima tant per les víctimes com pels botxins."

Així de contundents són les paraules de Crim de sang ja des de bon principi, una novel·la gòtica i de misteri ambientada als inicis de la guerra civil i en un episodi de persecució i traïció dels religiosos per part dels anarcosindicalistes. M'ha agradat tant la ressenya que en fa en Jordi Llavina que jo no us en diré massa cosa, en Sebastià Alzamora domina el llenguatge i l'estructura de la novel·la de manera sorprenent i el contingut et deixa amb la boca oberta durant uns dies!

Sí que us vull dir que haver-lo tingut a la llibreria per celebrar-ne el 5è aniversari, acompanyat d'en Joan Manuel Tresserras ha estat un privilegi a l'abast d'aquells que van voler acompanyar-me ara fa una setmana. Només puc donar les gràcies a tothom que un divendres al vespre va voler passar més d'una hora parlant de literatura, de comunicació i de llibres i llibreries. Als que no hi éreu, compreu el llibre de l'Alzamora i deixeu-vos vampiritzar pels protagonistes i sentiu que encara hi ha un mínim d'esperança en la figura del comissari i de la nena.

I a tu Sebastià, gràcies per omplir-nos d'històries tan punyents.

Publicat per Proa

Ladrón de gallinas

2012-02-25T10:00:00.000+01:00

Un conill, un ós i un gall s'estiren i badallen perquè acaben de llevar-se, les gallines s'acosten per picar les engrunes de l'esmorzar quan de sobte una guineu se n'emporta una en braços tot corrent.
Els amics esglaiats no s'ho poden creure, comença una cursa veloç pel bosc, travessant mars, rius i muntanyes fins que arriben a casa de la guineu.

Tot tendeix a fer-nos pensar en un final fatídic, la guineu es cruspirà la gallina i els amics no poden permetre-ho, però quina sorpresa quan descobreixen que la guineu i la gallina s'han escapat perquè volen estar junts, s'estimen!
Un conte sense paraules, amb unes imatges seqüenciades i molt ben treballades per Béatrice Rodriguez per mantenir l'intriga fins al final. Un àlbum amb una història d'amor molt particular que ens ajudarà a parlar de la diversitat i a trencar tòpics.

* La història continua amb dos títols més La revancha del gallo i Un día de pesca.
Publicat per Libros del Zorro Rojo

La venedora d'ous

2012-02-18T10:00:00.000+01:00

"La meva ha estat una família de pagesos generació rere generació. I de dones de pagesos. Al sac del gra de l'aviram, n'hi ha una de dibuixada. Està mirant a terra, com he vist sempre la gent del camp. No sé si vol representar que fa res en concret, però és igual, perquè, fes la feina que fes, del camp o de la casa -el menjar, repassar la roba, vigilar la mainada- estaria en la mateixa actitud: amb el cap cot. Jo, quan l'alço, acostuma a ser per comprovar el temps, per veure a la posta si l'endemà tindrem bon dia o per calcular si s'eixugarà la bugada abans no arribarà la tempesta. Per regla general, però, tinc el cap baix, com ella. Se n'ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra."

L'Eva és una dona jove que fa de pagesa com sempre ha fet la seva família en un mas al sud d'Alemanya, som a l'any 1936. Té dos fills i un marit que mai l'ha respectada massa ni l'ha fet sentir especial. A ell l'envien al front i els dos fills, en Karl i l'Olga, s'allisten a les joventuts hitlerianes. L'Eva s'està gran part del temps sola a la granja, no sap massa bé què passa a la resta del país i ni s'ho vol plantejar. Ignora què fan els fills, però l'Eva sí que té principis i veu com li trontollen quan sent les converses de l'Olga i en Karl, que són hàbilment adoctrinats. La seva rutina és la mateixa cada dia de la setmana, tenir cura del gra i del bestiar. El més important són les gallines i els ous que ponen per la subsistència del poble.
Un dia quan entra al galliner nota unes mans desconegudes que l'agafen, lluny d'espantar-se hi nota una escalfor, la d'en Nathanael, un jove estudiant jueu que fuig i que en el galliner troba el seu lloc segur. Eva i Nathanael viuen una història d'amor i passió que sigui per les circumstàncies o el moment els fa sentir plens de vida, l'Eva es transforma quan entra al galliner. Cada dia s'allunya més dels seus i no entén la postura dels fills, calla i es fa la bleda per poder continuar estimant i protegint el seu amant i la Mary una nena que té en acollida.

La venedora d'ous està escrita de manera planera, a vegades recorda al format dels contes infantils, amb un llenguatge concís, repetitiu i entenedor, sota l'aparença de simplicitat s'hi amaguen els pensaments d'una dona molt valenta i coratjosa. Un relat de petites històries, en una època molt difícil, que no surten mai als llibres d'història però que en són part indestriable.

Publicat per La Magrana/Nabla
Traduït per Rosa M. Calonge

Memòria d'uns ulls pintats

2012-02-11T10:00:00.003+01:00

Molta prevenció davant de la novel·la d'algú a qui admires apassionadament com a cantautor. Entreveus que algú amb tanta sensibilitat i amb lletres de cançons que són poemes no t'ha de decebre, però una cosa és escriure i compondre i l'altre és fer una novel·la. Certa mandra també quan llegeixes que la història s'ambienta a la Guerra Civil, buf, un altre llibre de la guerra...
Prevenció i mandra vençudes després del primer capítol, a mi m'ha emocionat i molt!

Quatre amics adolescents, en Germinal, en David, la Joana i la Mireia, nascuts el 1920 a la Barceloneta. Crescuts en temps convulsos, llibertaris, fills d'obrers que descobreixen la vida al carrer, a l'escola del Mar i als bordells, mentre les esglésies cremen, els bàndols estan cada cop més dividits i l'esquerra més fragmentada. La Guerra Civil estronca la vida de tantes famílies, però també la d'aquests joves que viuen els primers anys d'adolescència amb els sons de les bombes de fons. La crida al front del més joves, l'horror de la desfeta a la batalla de l'Ebre i el pànic posterior davant la caiguda imminent de la ciutat de Barcelona són el teló de fons d'una història d'amor entre en David i en Germinal. Una relació que comença amb la descoberta del cos i de la pròpia sexualitat i que creix amb l'adversitat.
Llach t'emociona i et revolta mitjançant capítols que s'estructuren en gravacions en què en Germinal, ja amb edat avançada, va parlant a un suposat director de cinema que vol fer una pel·lícula d'aquells dies. En aquestes trobades Germinal recorda els dies a la platja de la Barceloneta, l'escola normal, la poesia, el front, la carnisseria de l'Ebre, l'entrada dels franquistes a la ciutat, l'exili a França i el retrobament amb en David. Prefereixo no escriure res més i vull convidar-vos a obrir-la, llegir-la o escoltar-la, podreu sentir en Llach com us parla.

Llach ha fet una novel·la d'homenatge als vençuts, essent crític quan pertoca, però sobretot ha escrit una història d'amor sense complexes.
És una primera novel·la cert, però renoi si ha deixat la música per escriure benvinguda sigui la retirada dels escenaris. Jo, com en Joan Josep Isern, també crec que aquest llibre val la pena.

Publicada per Empúries

Fem 5 anys

2012-02-04T10:00:00.000+01:00

Estic segura que amb aquests 5 anys de blog hi ha algun llibre, o molts, que us hem descobert i que us han agradat molt, us demanaríem si ens podeu fer arribar una foto abans del 17 del febrer en què es vegi el llibre amb vosaltres, a casa, a la vostra biblioteca, al jardí, on sigui, podeu sortir-hi o no, us demanem que sigueu artistes per un dia.

Les fotos les volem exposar a la llibreria.

Podem comptar-hi? Moltes gràcies!
Ens podeu fer arribar les fotos al correu de la llibreria info@lespolsada.cat

El autobús de Rosa

2012-01-28T10:00:00.001+01:00

Hi ha llibres que només sortir de la caixa et transmeten vibracions, una necessitat imperiosa s'apodera de tu i els vols fullejar sense haver acabat de revisar el contingut del paquet. Passa sobretot amb algunes novel·les i contes que treuen el cap com si tinguessin vida pròpia, et fan l'ullet i l'amor a primera vista és inevitable.

Aquest és el cas de l'àlbum d'avui, El autobús de Rosa. La mirada de la Rosa que aconsegueix l'il·lustrador et penetra i capta a la perfecció com es devia quedar tothom en sentir el NO que va sortir de la boca d'aquesta dona quan no la deixaven seure en un autobús perquè era negra.

Un avi porta el seu nét al museu de Henry Ford expressament per ensenyar-li un autobús. El nen no ho acaba d'entendre, però l'avi li explica la història d'un autobús amb un seient molt especial on seia la Rosa Parks, una dona que va dir NO i que només amb una paraula va ser capaç de transformar una societat. L'avi li explica que sent vergonya de no haver estat prou valent de ser ell, però sobretot vol compartir amb el seu nét els orígens perquè mai oblidi qui és i d'on ve. Una lliçó magistral la que ens va donar la Rosa i que aquests dos autors italians recreen i il·lustren amb una força com si de quadres de Hooper fossin.

Malauradament aquest nadal una altra noia ha tornat a ser protagonista a Israel per no voler-se aixecar d'un autobús perquè era dona. Fet que reitera que la publicació d'aquests llibres continua tenint més que sentit que mai, no n'aprenem però jo no vull oblidar i sí que vull retre homenatge a les Roses anònimes que cada dia ens fan una mica millors.

Publicat per Barbara Fiore
Traduït per Celia Filipetto

Entre enemigos; L'enemic

2012-01-21T10:00:00.006+01:00

Mes de novembre de 1917, en plena Primera Guerra Mundial, l'exèrcit italià ha patit una sonada derrota a Caporetto davant les tropes austrohongareses, petites unitats militars alemanyes comencen a escampar-se per ciutats i pobles i s'apropien de cases, esglésies i masies.

En Paolo, un noi orfe de 18 anys, viu a la casa de camp familiar amb els seus avis un pèl extravagants, també hi conviuen una tia soltera, la Maria; la Teresa, la cuinera i la seva filla; el misteriós Renato, guardià de la finca i la Giulia, una noieta. Els generals s'instal·len a la casa i es van apropiant no només de l'espai físic i de les coses materials sinó també de l'espai emocional i íntim que és una casa. Avi i nét passen a compartir habitació a les golfes de casa, és sorprenent com a dins la mateixa casa ocupada se'n surten per portar una doble vida. Al poble, els silencis i les mirades d'odi s'apoderen d'una població famolenca i amb ganes de venjar-se després que les noies del poble han estat tancades a l'església i violades.

La família i la població s'acostumen a viure entre enemics de casta militar i soldats rasos que també són víctimes de la guerra. L'instint de supervivència, l'absurditat i la cruesa d'una guerra narrades per en Paolo que als 18 anys veu com tot canvia de la nit al dia.

"Nadie los había llamado, no estaban allí solo por curiosidad, o porque nos respetaran, o porque nos odiaran; habían venido todos para hacer saber al enemigo que nada se olvidaba, que todo se sabe, y todo se paga. El barón hablaba mi idioma y esos campesinos no sabían leer, pero en ese momento sentí que la guerra, esa guerra asquerosa, nos había puesto a campesinos y a mí en un bando, y al barón y a los suyos en otro. Y si en ese momento aquellos zarrapastrosos hubiesen podido echar mano de las horcas, habrían descuartizado al barón, no a nosotros, pese a que la ojeriza que albergaban contra nosotros tenía motivos más sólidos y se remontaba a varias generaciones."

Una novel·la escrita al segle XXI però que és com les d'abans, sòlida, ben treballada, que emociona i sobretot fa ganes de fer un viatge en el temps i instal·lar-te entre aquella gent per confirmar un cop més l'estupidesa humana que porta a aquests conflictes i, tanmateix, com de les misèries sempre neixen motius d'esperança i xarxes de solidaritat. Tot llegint Entre enemigos m'ha vingut al cap un àlbum il·lustrat que no hauria de faltar a cap biblioteca personal ni escolar, L'enemic. Una història que de manera subtil encara dos soldats rasos a dins d'una trinxera. Un dels soldats arriba a la trinxera de l'altre i descobreix que el manual del bon soldat diu el mateix que el seu i que per tant, tot allò amb què li han inflat al cap per matar l'enemic és el mateix que li han venut ell, aquell soldat és utilitzat de manera vil per matar a l'altre.
No us els perdéssiu, ni l'un ni l'altre.

Publicat per Lumen
Traduït per César Palma
Publicat per Takatuka
Traduït per Pere Comellas

Bones intencions

2012-01-14T10:00:00.001+01:00

Feia temps que no llegia res de la Maria Mercè Roca, entre d'altres coses, perquè ha trigat a publicar després d'uns anys com a diputada. Volia començar l'any amb un autor de casa i el títol -que no la coberta, que no m'agrada gens- Bones intencions i el record agradable de llibres de l'autora llegits fa molt temps m'han convidat a agafar-lo. Les festes de nadal són esgotadores per una servidora que quan arriba a casa necessita esbargir-se i no endinsar-se en llibres massa complicats, tots aquests ingredients feien de la novel·la una bona opció.

La Valèria és una farmacèutica, feliçment casada -això es pensa- (també s'ho pensa la protagonista de la darrera novel·la de la Siri Husdvedt que a mi m'ha fet riure molt tot i les crítiques no massa favorables dels entesos), amb dos fills, un pare una mica senil i una amiga de l'ànima, la Farners. La Valèria es dedica a preparar una festa sorpresa d'aniversari per al seu home quan descobreix que el seu marit té una amant molt més jove que ella. La vida estable i coneguda de la Valèria s'ensorra com un castell de cartes, però una nova vida reneix al lloc més inesperat de la mà de la Farners i de tres antics companys d'escola que tampoc passen per un bon moment. Un sopar d'antic alumnes de COU fa que es retrobin i així un empresari arruïnat, un exalcohòlic, una dona maltractada i la Valèria emprenen una nova vida a la casa pairal familiar i de rebot l'avi Valeri recupera l'ànima.

Maria Mercè Roca ens regala un llibre optimista, ben escrit, àgil i amb humor, no diré que és la millor història que li he llegit, però si voleu fer fora les cabòries, passar una bona estona i somriure, aquest és el vostre llibre. Un llibre vital i esperançador que amb els temps que corren fa de molt bon llegir.
Un apunt, l'avi Valeri m'agrada molt i penso que de la relació avi i nét en podria sortir una gran història.

Publicat per Columna

Bones festes

2011-12-24T15:20:00.003+01:00

Amb aquesta il·lustració que pertany al llibre Canción de Navidad de Charles Dickens, il·lustrat pel geni Roberto Innocenti, us desitjo molt bones festes i bones lectures a tots.

Publicat per Kalandraka

Premi Memorial Ferran Lara 2011

2011-12-17T10:00:00.000+01:00

Foto Margalida Amengual

I aquest és el guardó que he rebut aquesta setmana, Memorial Ferran Lara, atorgat per la Cambra del llibre. Un honor que et premiïn i sobretot que et reconeguin la feina. Des d'aquí, una vegada més, gràcies.
Faig un resum de les paraules que vaig dir dimarts a la nit. Un agraïment profund a tots els que fan que l'Espolsada sigui una realitat dia rere dia, i molt en especial a la petita família de lectors que hem creat. Vaig fer extensible el premi a tots els llibreters i llibreteres que cada dia quan aixequen la persiana hi deixen l'ànima, amb un ofici que enamora, però que és difícil, en el temps que corren i amb els hàbits lectors del país. Fem una feina de franctiradors culturals a peu de carrer i sovint no se'ns reconeix la tasca. Vaig advertir que els llibreters i les llibreteres som una espècie greument amenaçada, m'atreviria a dir que en perill d'extinció. Les llibreries de comarques són un patrimoni del país que no hauríem de deixar perdre. I vaig aprofitar el micròfon per reivindicar que algú hauria de començar a preocupar-se de protegir-nos i de reconèixer la tasca que fem.
Ara aprofito per dedicar-lo també als lectors del blog que correu, passegeu, opineu i sobretot llegiu. Gràcies per ser-hi!
Fe

El món per un forat

2011-12-03T10:00:00.003+01:00

"Se'm va acudir que volia explicar una sèrie de coses a partir de la meva infància i vaig començar a escriure-les. No m'acabava d'agradar. Les imatges sí que les tenia al cap. Vaig posar-me a dibuixar, i ha sortit aquesta història de com una nena de la postguerra descobreix el món."

Així defineix Eulàlia Sariola la seva novel·la gràfica, basada en la seva infància en plena postguerra i com li toca descobrir el món. Amb un traç net i diàlegs àgils, Sariola aconsegueix fer-nos fer un viatge en el temps i veure en imatges aquelles històries que hem llegit en tants relats ambientats en la postguerra i que són la realitat de moltes dones d'aquest país que van patir la repressió franquista i catòlica. Dones educades en la por, el càstig i el pecat, que l'única cosa que s'esperava d'elles és que sabessin cosir, es casessin i tinguessin fills, molt lluny dels desitjos de la protagonista de la novel·la que aspira a viatjar a Israel i formar part d'un kibutz.

Un cop més Maria Bohigas ens sorprèn com a editora, valenta i arriscada i gosa crear una col·lecció nova en el seu catàleg, La dula, per publicar aquesta novel·la gràfica. Una assignatura pendent a casa nostra, la publicació de novel·la gràfica autòctona. Imprescindible.

Publicada pel Club editor

En el cielo i En el jardín

2011-11-26T10:00:00.001+01:00

Amb la boca ben oberta em vaig quedar quan van arribar aquests dos llibres, treien el cap entre tanta grisor i piles de novetats, va ser obrir-los i ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhh! Dos tresors per explicar les coses que hi ha al cel i en un jardí als més petits, o bé, dos tresors per regalar a un adult amb sensibilitat plàstica i que no tingui vergonya d'emocionar-se a la secció infantil de la llibreria.

Publicat per Oceano Travesía

Naufragios

2011-11-19T10:00:00.002+01:00

Us heu imaginat mai com de trista i miserable devia ser la vida a l'edat mitjana i encara més en un poblet remot de pescadors a les costes del Japó? Akira Yoshimura ens fa fer un viatge en el temps per narrar-nos de manera planera i encantadora la vida de l'Isaku, un nen d'11 anys que la vida ja ha fet un home. L'Isaku viu amb la seva família, en una cabana, en un poble que conserva tradicions i rituals mil·lenaris que passen de pares a fills. Una gent que viu de i per la pesca.
El pare de l'Isaku es veu obligat a vendre's com esclau durant tres anys per poder alimentar la família, és així com l'Isaku, essent només un nen, passa a ser el cap de família i aprèn l'art de la pesca i els secrets ancestrals que aquest poblet de pescadors amaga, O-fune-sama passa a ser l'expressió més desitjada.

"Las sardinas se fueron y empezaron a llegar los calamares. Todas las familias estaban ocupadas secando calamares. La apatía que se había apoderado de algunos habitantes del pueblo desde la llegada de O-fune-sama fue desapareciendo poco a poco y la gente recuperó el ritmo de trabajo habitual según la estación del año. Cuando el mar estaba sereno, una hilera de botes se alejaba de la playa a primera hora de la mañana, y en la costa rocosa se veían las mujeres y los niños recogiendo algas y marisco."

Una novel·la breu de la mà de Yoshimura que d'una vida tan miserable en fa poesia, amb unes imatges fantàstiques que pinten el pas del temps, la novel·la avança seguint les estacions de l'any durant el temps que el pare és fora. Un llibre tan delicat que t'acaricia quan llegeixes. No us el deixeu perdre.

"El color rojo de las lejanas crestas se había apagado, y las hojas de los árboles detrás de la aldea también amarilleaban. La temperatura iba bajando conforme avanzaban los días.
Las hojas se marchitaron y empezaron a caer constantemente. Los días de viento, las hojas caídas entre las rocas de las montañas se arremolinaban en el aire para acabar depositándose en el camino del pueblo y en los tejados de las casas, y muchas llegaban hasta la lejana superficie del agua."

Publicat per Marbot
Traduït per Marina Bornas

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

2011-11-12T10:00:00.001+01:00

En el 20è aniversari de la seva mort, una veu imprescindible.

"La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava d'aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries."

" De l'ofici d'escriure me'n considero una aprenenta. Del plaer d'escriure i llegir, me'n considero entusiasta. Tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."

"Bé, les escriptores ja no som l'objecte passiu que necessita el diable per a tenir veu de subjecte, ni tampoc dones que escrivim perquè necessitem, només, expressar la nostra condició sexual."

"Però si la geografia literària es va nodrint de memòria i oblit, la construcció d'un món necessita, com una casa, d'uns fonaments. I aquests es van col·locant en el moment en què triem l'ofici d'escriure. L'ofici d'escriure no s'inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia."

"I la ciutat actual, com totes les ciutats actuals, expulsen els qui la narren. I això és bo: perquè hi retornes després, d'una altra manera. Aleshores sí, aleshores pots construir una ciutat, diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades son totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit."

Publicat per ed. 62

L'última trobada

2011-11-05T10:00:00.001+01:00

"Qui no accepta els detalls, és que probablement ho vol tot, absolutament tot."

Una trobada entre dos vells amics, que fa 41 anys que no es veuen, al castell on havien compartit jocs d’infantesa, adolescència, amors i caçaries. Una amistat que es veu truncada per un fet que marcarà la resta de les seves vides fins que decideixen retrobar-se passats els anys.

"Aquí resideix tot el sentit de l'amor i l'amistat. La seva amistat era seriosa i silenciosa com tots els grans sentiments destinats a durar tota una vida. I com tots els grans sentiments destinats a durar una vida. I com tots els grans sentiments, també aquest contenia una certa dosi de pudor i de sentit de culpa. No ens podem apropiar d'una persona i allunyar-la dels altres impunement."

"Perquè la passió no obeeix les lleis de la raó, no es preocupa en absolut d'allò que rebrà a canvi, es vol expressar plenament, vol imposar la seva voluntat, encara que només obtingui a canvi sentiments tendres, amistat i paciència. Tota passió veritable no té cap esperança, ja que altrament no seria una passió sinó un simple pacte, un acord raonable, un intercanvi d’interessos banals."

"Per què l’única manera de suportar la vida és que ens resignem a ser allò que som davant dels nostres ulls i davant dels ulls del món."

"M'ho vaig plantejar sovint, quan començava a escorcollar la meva ànima i els llibres. El temps passava, la vida al meu voltant canviava, s’enfonsava en una espècia de crepuscle. Els llibres i els records s’acumulaven, eren cada vegada més densos. I cada llibre contenia un pessic de veritat, i cada record m’ensenyava que és absurd que intentem descobrir la natura autèntica de les relacions humanes, perquè el coneixement no ens ajudarà a fer-nos més savis. Vet aquí perquè no tenim dret a exigir franquesa i plena fidelitat de qui hem escollit com a amic, encara que els esdeveniments hagin demostrat que aquest amic ens ha estat infidel."

Voleu més reflexions per llegir mentre cau la pluja?

Publicat per Empúries/Salamandra

Traduït per Antoni García Santiago

Anem de festa

2011-10-29T10:00:00.001+02:00

Moniato

Fumejant,
tou i calent,
amb la pell
socarrada
i cruixent.
Clava-li
una queixalada,
sense esperar
ni un moment.

Extret de l'àlbum il·lustrat Anem de festa, de la Lola Casas i il·lustrat per la Carmen Queralt. Un àlbum que s'estructura seguint les estacions de l'any que es divideix en petits poemes que ens permeten seguir el curs de l'any mentre celebrem les nostres festes. Bona castanyada a tothom!

Publicat per Baula

El largo adiós de Ellen Olestjerne

2011-10-22T10:00:00.000+02:00

Lectura de fa uns dies que m'ha calgut assimilar per adonar-me del pòsit que m'ha deixat, un record agredolç, però profund, d'aquells llibres que passen els dies i els records et tornen, el penses i el tens present. Una lectura tràgica i melancòlica com la tardor que sembla que ara sí que comença. Ellen Olestjerne és una jove de la noblesa que té una premissa de vida, la llibertat. Per la seva autodeterminació és capaç d'arribar fins al límit, la llibertat d'Ellen no es veu truncada ni per la família, les amistats, la disciplina fèrria dels internats ni el reguitzell d'amants. Una vida viscuda al màxim. Podria semblar una història qualsevol, protagonitzada per una nena rica que es desmadra però que sap que té el coixí familiar i, tanmateix, Ellen trenca amb tot per aconseguir la preuada llibertat. Llegint a Franziska von Reventlow m'han vingut al cap protagonistes masculins de la burgesia europea, descrits per Sándor Márai o Miklós Bánffy, que juguen a ser transgressors i a voler renunciar als seus orígens, però que arribat el moment acaben claudicant a les convencions socials. Ellen Olestjerne és conseqüent fins al final i acaba marcant el seu propi camí.

"En efecto, la pequeña Ellen tuvo desde fecha temprana una vaga sensación de haber entrado con mal pie en el mundo. Era una criatura un tanto enclenque y atrasada, además de huraña y tozuda, que no daba alegrías a nadie y no acababa de prosperar entre los dos hermanos varones. En realidad, estaba de más y no cesaba de verse traída y llevada de aquí para allá. Cuando Erik reclamaba su compañía, podía acompañarlo en las visitas o las salidas con los niños del vecindario; y cuando ya no sabía qué hacer con ella, la despachaba rumbo al cuarto de los niños.[... ]
Poco a poco llegó a la conclusión de que todo se debía a que era niña; de hecho, tuvo que oírlo infinitas veces: las niñas no deben de ser tan salvajes... Las niñas no trepan los árboles... Las niñas tienen que cuidar su ropa... Aquellas malditas ropas de color blanco y rosa que le ponían para sentarse a la mesa y que enseguida se rompían o ensuciaban."

Casualitats de la vida l'autora, Franziska von Reventlow va morir d'accident de bicicleta com la meva estimada Anne-Marie Schwarzenbach.

Publicat per Periférica
Traduït per Richard Gross

Carlota, estafa!

2011-10-15T10:00:00.001+02:00

La Carlota és:
una mica d'insolència
dues cues de color de carbassa
uns pares que s'entenen massa bé (estafa!)
un germà petit a qui es pot fer qualsevol cosa
unes verdures que no creixen (estafa!)
un enamorat que es diu... Perceval
unes calcetes que es fiquen al culet (estafa!)
i un enginy extraordinari!
La Carlota és una nena ÚNICA...
Com totes les altres!

Amb aquesta definició de la Carlota ja m'imagino que us feu una idea que estem davant d'una nena gens convencional, divertida, enginyosa i gens bleda. Un llibre que m'ha robat el cor i que m'ha fet riure. Recomanat a partir de 8 anys però jo li afegeixo fins als 99! Us deixo amb alguns fragments perquè el tasteu i sortiu corrent a comprar-lo!

Publicat per Flamboyant
Traduït per Sònia Torrent Marquès

Llibertat

2011-10-08T10:00:00.000+02:00

Aquest estiu en una entrevista al diari comarcal em demanaven que triés una paraula que m'agradés pel so i pel significat, vaig escollir llibertat. Això era abans de llegir la novel·la de Jonathan Franzen, on aborda la paraula i el seu significat segons els membres d'una família. Llibertat una paraula que Amèrica del Nord és indissociable de l'estat fundacional. Llibertat política i llibertat religiosa. Però també llibertat de mercat i molt sovint llibertat de
l'individu per damunt de la del col·lectiu. Tot i que el meu concepte de llibertat dista molt d'alguns dels significats o interpretacions que en alguns cercles es dóna a la paraula, l'autor ens mostra i descriu tots els accents i colors que pot prendre un concepte que a priori pot semblar senzill i diàfan. Res més lluny de la realitat. Almenys l'americana. Franzen ho deia fa poc en una entrevista: "La dreta s'ha apropiat de la paraula llibertat."

La lectura de Llibertat m'ha semblat imprescindible per entendre el batec de la societat nord-americana després de la caiguda de les Torres Bessones, una ferida encara oberta que el govern del president Bush no va ajudar gaire a cicatritzar. A partir d'aquests fets, Franzen aprofita per explicar-nos la vida dels Berglund, una família típica i tòpica de barri residencial a qui Franzen sap treure tot el suc oferint-nos uns personatges que senten, existeixen i actuen, uns personatges vius que evolucionen a mesura que la vida va fent el seu camí. Dos pares d'idees progressistes, en Walter i la Patty (filla d'una demòcrata amb càrrec absorbida pel partit), i els fills la Jessica i en Joey (ultraconservador) i un amic de l'ànima, un rocker compromès a qui l'edat no perdona. Es fa difícil quedar-te només amb un dels personatges perquè com que evolucionen amb la vida són polièdrics i això fa que a moments els odiïs, els planyis o bé hi vulguis anar a fer una copa. Personatges creïbles en definitiva.

No sé si us passa que quan et poses tant a dins d'una novel·la et trobes donant opinions als protagonistes i volent dir-los: No! Espavila, que no ho veus? Per aquí no vas bé... però és clar són ells sols que ho han de veure, perquè encara no tenen la informació que tu sí que tens com a lector quan se't van desgranant els personatges en mica en mica. Per a mi Franzen és un mestre i si bé la novel·la té alguns alts i baixos, d'altra banda normals en un llibre de 800 pàgines, és un llibre excel·lent del qual em quedo amb les paraules que en diu Robert Saladrigas: "Així que amb la lectura encara molt tendra penso que Llibertat és ara com la ficció nord-americana que cala més profund en l'esperit mediocre i els llots de la nostra embogida època. Un d'aquests cims entre núvols que tan sols assoleixen els escollits."
Jo no ho podria definir millor.

Publicada per Columna /Salamandra
Traduïda per Josefina Caball/Isabel Ferrer

Mi planta de naranja lima

2011-10-01T10:00:00.001+02:00

Aquesta és la història d'en Zezé un nen de 5 anys que vol ser poeta. El seu pare s'ha quedat a l'atur i la mare es deixa la pell treballant per pujar tota una família. En Zezé fa malifetes per cridar l'atenció però tothom li fa creure que el dimoni viu a dins seu. Malgrat tot, és un nen precoç, sensible i tendre que aprèn a llegir amb facilitat però que també creix abans d'hora i es fa adult molt ràpid, massa. A casa l'estomaquen i els fa nosa, tanmateix la mestra l'adora. En Zezé estima amb bogeria el seu germà petit en Luís i la seva germana Glória que és l'única que el defensa, a més compta amb l'amistat molt especial d'en Minguinho, un arbre.

"Me detuve delante de Miseria y Hambre con la esperanza de encontrar algún cliente. El café estaba abierto incluso aquel día. No le habían puesto aquel nombre al tuntún. Llegaba gente con pijama, en zapatillas y con zuecos, pero ninguno con zapatos de verdad."

Història de caire autobiogràfic (Vasconcelos va viure al barri carioca de Bangú com en Zezé), dura i incisiva i que fa mal només de pensar-la, està explicada amb tendresa com si fos una rondalla però amaga dolor i incomprensió. És una novel·la social, amb pinzellades de realisme màgic com no podia ser d'altra manera, el retrat d'en Zezé, el retrat de molts infants al Brasil. Si feu clic podreu sentir algunes de les cançons que en Zezé canta al carrer amb el seu amic Ariovaldo. Una història entranyable que al Brasil no deixa de publicar-se i que el nostre estimat Luis Solano ha decidit incorporar al seu catàleg.

"Todo niño viene al mundo con un cierto sentido del amor, pero depende de los padres, de los amigos, que este amor salve o condene." Graham Greene

Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda oer Carlos Manzano

Una espia a la casa de l'amor

2011-09-24T10:00:00.001+02:00

Jo sóc totes les dones de les meves novel·les, però encara en sóc una altra que no hi figura, a les novel·les. Fins ara m'ha calgut escriure seixanta volums del meu diari per poder dir alguna cosa de la meva vida. Com Oscar Wilde, jo només poso el meu art en la meva obra i el meu geni en la meva vida. És impossible de contar la meva vida. Cada dia que passo canvio una mica, canvien les meves pautes, els meus conceptes, les meves interpretacions. Jo sóc tota una sèrie d'estats d'ànim i de sensacions. Interpreto un miler de papers. Quan trobo que els altres els interpreten per mi, ploro. El meu vertader jo és desconegut. La meva obra no és més que una essència d'aquesta vaga i pregona aventura.

He volgut començar amb aquestes paraules d'Anaïs Nin perquè defineixen perfectament la sensació que tens quan acabes la lectura d'Una espia a la casa de l'amor. Una lectura que podria definir com a desconcertant i difícil, però que t'atrapa. Nin ens narra la vida de Sabina, una dona casada en el Nova York dels anys 50, que busca fruir del plaer al màxim fugint del compromís. Sabina explica el reguitzell d'amants que ha tingut, el desig i els remordiments conviuen, però Sabina no està disposada a deixar d'escapar una nit de sexe encara que hagi de crear-se una altra vida. Trobem pensaments carregats de simbolisme que fan que sigui una lectura molt atenta, delicada i voluptuosa que cal assaborir a petits glops. Hi ha paràgrafs que sembla que llegeixis un tractat de psicologia i d'altres que llegeixis poesia. Si em fessin descriure el llibre i l'autora amb una paraula seria fascinant. Us deixo uns quants fragments dels molts subratllats i aprofito per reclamar més Nin en català.

"L'enemic de l'amor no és mai fora, no és un home o una dona, sinó el que ens falta a nosaltres mateixos."

"Quan finalment es va adormir, ho va fer amb el son inquiet del vigilant nocturn, sempre conscient dels perills i les traïcions d'un temps que mirava d'estafar-la deixant que els rellotges marquessin les hores mentre ella no era desperta per caçar el que contenien."

"I aleshores quedava parada de l'absurditat d'aquella expectativa: buscava una altra mena de fusió perquè no havia assolit la sensual, aconseguir la llibertat dels homes per l'aventura, arribar al gaudi sense dependència, cosa que potser l'alliberaria de tots els neguits derivats de l'amor."

"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitat d'ecos més petits."

Publicat per Labreu
Traduït per Ferran Ràfols Gesa (mireu què diu el traductor sobre el llibre)

Bibí i l'estiu

2011-09-17T10:00:00.000+02:00

Hi ha llibres que formen part del teu itinerari lector, llibres que passen els anys i els recordes com si els acabessis de llegir. En aquesta vida som moltes coses, però també som el que llegim i hi ha lectures que ens han fet passar bones estones, que ens han educat visualment i ens han fet despertar un munt de sensacions que passats els anys un dia et retornen.

Bibí i l'estiu és d'aquells contes que hauries de poder trobar fàcilment a les llibreries i Mercè Llimona hauria de ser una de les nostres autores i il·lustradores a reivindicar i posar en alça. Jo l'he pescat de la meva biblioteca infantil i el plaer de fullejar-lo de nou ha estat immens.

Publicat per Hymsa