Bon nadal

Bones festes i bones lectures per a tothom!

D'una altra manera

Un àlbum que m'ha robat el cor per les il·lustracions i el missatge d'optimisme, en aquesta vida tot pot ser d'una altra manera, sempre, en la foscor, la solitud, l'enyorança...

És molt bonic, si voleu sorprendre algú que us estimeu correu a comprar-li aquesta joia.

Publicat per Thule

El crit del peresós

"Benvolguda col·laboradora,

Gràcies per donar-nos l'oportunitat de llegir el seu treball. Després d'haver-lo analitzat detingudament, lamentem comunicar-li que, de moment, no reuneix els nostres requisits.

La redacció de Soap."

Andrew Whittaker és l'editor d'una modesta revista literària, Soap. Atrapat pels deutes i en una situació personal precària condemna la revista a la desaparició. Whittaker malviu del lloguers de pisos i cases, que no cobra mai, perquè els habitatges estan en condicions precàries i ell no hi inverteix ni un cèntim en arreglar-los.

El llibre té format epistolar. Whittaker s'escriu amb els seus llogaters, amb el banc, amb els amics i la seva exdona, i amb futurs autors que envien els seus originals que mai veuran publicats i que no sempre obtindran respostes tan elegants com la de més amunt. Són cartes amb una mala llet i una ironia que et fan riure. Whittaker ens ofereix moments hilarants quan adopta diferents personalitats mitjançant cartes al director del diari local per fer-se autobombo i que es parli d'ell.

"Freewinder,

En la seva carta o, més ben dit, en les seves cartes, ja que me n'arriben una rere l'altra, em pregunta si sóc "conscient" que dec molts pagaments de la hipoteca. No s'amonïni, que en sóc tan conscient que és com si tingués una espelma encesa dins del cap. Però, tot i que admeto que aquesta consciència, com he dit, és com una espelma encesa en una foscor esfereïdora, com vostè mateix podria comprovar si fos aquí amb mi, també m'agradaria que vostè "fos conscient" que encara deuré més pagaments en el futur, potser "un fotimer", com diuen. Així doncs, l'espelma encara cremarà més! I això passarà perquè estic emmerdat fins al capdamunt. Tanmateix, li asseguro que l'espelma encesa dins del meu cap, que crema ufanosa, continuarà cremant fins i tot quan jo, el meu cap i tot el qui hi crema a dins haguem desaparegut.

Atentament, Andrew Whittaker"

Sam Savage em va sorprendre amb Firmin, i aquí torna a personalitzar les misèries humanes en animals. El crit del peresós potser no és tan reeixida com en Firmin, al meu parer, té alts i baixos, però us ben juro que els alts valen molt la pena i que m'ha fet riure molt, potser perquè mentre llegia empatitzava amb les misèries del món literari. Tasteu-lo i ja em direu què us ha semblat.

Publicat per Columna i Seix Barral.

Cau de llunes

Avui t'he cercat, amic, entre foscants;

m'he confós en les fulles, i m'he perdut

pel senderol dels verns.

Al braç, un cistell massissat d'ombres i de versos

i un aixolet de marges sortillers.

Un didal d'aigua verda m'ha dut la remor dels teus passos;

un pols de llum negra t'ha escossellada la veu.

I a cada revolt hi eres tu, i jo cavalcava un destrer de neulia;

i a cada recolze una lluna, i tu cavalcaves el sol.

Veig treure'm, llavors, el vestit de vilera

i a la teva pell vaig escriure l'avui i el demà.

Tot era una selva de paraules

i era tot una paraula embullada entre arços gegants.

Dansaven entorn les pinyes i les glans s'irisaven,

quan ens sorprengué la remota tremolor d'una vall vidrera.

Extret de Cau de llunes, Maria-Mercè Marçal

La isla

Un pare a punt de morir per culpa d'un càncer terminal demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa que el va veure néixer i créixer per passar-hi uns dies. Una illa adriàtica plena de lluminositat en què el temps sembla haver-se aturat. Seran uns moments de descoberta mútua. El pare sap que no li queden massa dies i el fill prendrà consciència que la mort ja fa dies que truca a la porta del pare.

"-He ido a explorar el muelle y he elegido el sitio adonde iré a pescar esta tarde. También he ido... a ver de nuevo algunos rincones donde todo ha permanecido igual que cuando yo era niño. De viejos nos gusta asegurarnos de que el mundo no ha cambiado del todo.

-¿Te has vuelto filósofo, papá?

-Por todo se pasa; quien no lo ha sido en su juventud, llega a serlo después."

"Una lucha cuya suerte ya estaba decidida. Sin esperanza. Volvía a apagarse la luz en los ojos turbios de su padre como el preludio de una derrota. Sin embargo, tal vez quien combate no tenga una conciencia plena de la inevitable derrota y pueda resistir y recobrar el aliento para luchar todavía. Pero quien asiste impotente a la trágica lucha, y tiene en sus venas la misma sangre que la víctima, sufre con horror reprimido y todos sus minutos están envenenados."

Un relat escrit amb una senzillesa que emociona. No hi passa res, només la vida. Hi ha llibres que no els calen gaire pàgines per arribar-nos ben endins. Aquest n'és un. Magnífic, m'ha recordat al meu estimat Maxwell.

Publicat per Minúscula.

El conill despistat i El somni d'en Miolet

Estem contents perquè de les caixes sempre en surten llibres especials, diferents i màgics que només veure'ls te'ls enduries cap a casa. Us presentem uns contes que ens fan molta companyia i que faran les delícies dels més menuts de casa.


Per aquí a la llibreria tenim un conill amb només una orella i la cua lligada, un conill que ho perd tot, ben despistat, tant, que viu a Roda de Ter però fa dies que dorm a L'Espolsada. Això sí, és un conill lector!

Aquesta setmana ha vingut un gat molt eixerit que viu a la Font del gat a fer-li companyia. En Miolet és un gat que pel seu aniversari volia conèixer Barcelona i s'ho va passar d'allò més bé! En Miolet també ha volgut arribar fins a les Franqueses i ara també dorm a l'Espolsada.

Si feu clic en aquest enllaç podreu veure en Miolet a Barcelona:

http://www.lameceuaeditorial.com/videomioletdefinitu.htm

Publicats per Vabau i La Meceua

Una tempesta

Acabada la lectura d'Una tempesta encara estic neguitejada i penso en la Sara Surp, l'admirador, el parapentista, els tertulians... Em vénen imatges del Pirineu i la pluja com si fossin flaixos, inquietant!

A grans trets, podríem resumir l'argument de la novel·la com ho fa la contraportada. Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada a un poble dels Pirineus es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Parla amb els conductors, que porten un jove que ha tingut un accident al bosc. El noi acaba de morir i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut.

El llibre de Monsó és molt més que una novel·la d'intriga. És un text ple de frases punyents i farcides de bon humor, capaç d'aglutinar una escriptora que escriu adormida, un noi que fa parapent, un admirador malaltís de l'escriptora, una pila de lectors... Monsó fa un retrat hilarant del món literari, de la relació autor-lectors -només espero que mai cap dels autors i autores que hem tingut a la llibreria s'hagin sentit com ho fa la Sara Surp-. No us perdeu el capítol 18.45, Malmercat, genial, com també ho és el gir final de la novel·la. No dubteu que passareu una bona estona.

"Els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se", pensava, i sabia que aquest pensament tenia alguna cosa a veure amb els pares, tan deliciosament excèntrics com irresponsables, però capaços d'una tendresa, d'una expressivitat afectuosa de què els tiets sempre havien estat sempre desproveïts. Els pares tenien un món propi. Els tiets, no."

Publicat per La Magrana